Degus te parla pas, e parlas pas a degus. Te clavas tot als uèlhs del còr e n’espetas. E fas monta-davala sens fin per la vila. Arresta-te, Marino Crespo, arresta-te. Veses pas la pèl de serena ? L’an pegada pel sòl. Arresta-te, te parlarai,  te legirai de letras, de letras d’amor se cal. Te parlarai. Mas abans, agacha. Agacha-te tu, agacha la tiá pèl e la pèl de serena qu’an pegada pel sòl. Parlas-i a la serena, es pas encara completament dessecada d’a fons, bolega un pauc. Parla-li e après, anirem a la Bulièira, manjarem de chaudèls e biurem un veirat de vin, d’aquel canís qu’aimas tant. De corièr ? non, n’i aurà pas, degus escriu pas pus e i a cap de conneccion. Mas t’en fagues pas, farem lenga naltres, e puèi, t’en farai de letras ieu, las t’esciurai las que venon pas, qu’arriban pas. De letras grandas e bèlas, plenas de silencis e d’ondadas d’illas. Quò farà marèia als tieus uèlhs. Marino Crespo, las tiás mans an pas lenga. T’alisarai, Marino Crespo, t’alisarai tu, e la pèl de serena qu’as pegada al cur.

 

 

E tu, Marina Crespa, tu que danças pels bastrengues de las confinhas mentre passan-carrièras drapèls negres e que d’aigadas de plors te nègan, obris-te los uèlhs, mossèga la lenga e arresta-te de cantar. Aquelas cançons rengardas te tuan -aval jol pont de la serena- e t’escorgan. Fai-te bèla t’empòrti. Passarem jols barbelats, jols arams de la frontièra e se nos escorsan nos escondrem pels bartasses, al pus fosc, al pus luènh. Ja siás romec, sarai l’espina. Te menarai a la Bulièira, biurem de vin, manjarem de chaudèls e despegarem la serena. Dubrirem la baca e la mar l’empòrte.