cronica literària
Par le mercredi 10 mars 2010, - Lien permanent
S’i cal pas enganar. Lo Roman de Flora Chan jos l’aparéncia del jòc e d’un debanament un pauc a la tusta-buta amaga una reflexion de las mai prigondas sus la literatura, e bèl primièr sus la situacion de la literatura de Lenga Nòstra. E lo constat es sens concession. La nòstra literatura, -e, coma z’o sabèm dempuèi Castan e Manciet los Grands, nòstra lenga es pas que literatura- s’es embarrada dins las polidesas e vira en redond al torn del sieu monilh. Los progresses que faguèron los Grands Davancièrs son plan doblidats, ne sèm a la celebracion sempiterna de la poulido lengo nostro coma un còp èra. E fasèm de grandas taulejadas per dire de nos i assadolar. E nos assadolèm, qui de garrigas, qui de montanhetas, qui de gorgs e d’igas, e de polida lenga dels temps ancians. Estabosits davant la Grandor e l’Universalitat de Lo Sonto Lengo degus bastís pas, fasèm pas que de nos lamentar e de nos esbausir en lausenjar temps passats e païsatges tant polits del nòstre païs. E degus s’es pas mainat que i aviá pas pus de poïs e que las lengas son pas santas. E que los plats servits a las taulejadas an despassat la data de perempcion dempuèi bèl brieu. Aquí çò que nos ditz Lo Roman de Flora Chan. Nos ditz tanben de dubrir las fenèstras, per cambiar l’èr cofit del poïs e de la lenga, e de dubrir las pòrtas per escampar la posca de la lenga nòstra – e de totas las lengas- pels camins del Mond.
E d’o lecar, lo Mond, a bèla lenga.
Jhoana Krespin
Lo Roman de Flora Chan se legís aicí
Commentaires
Lo Roman de Flora Chan es la consercracion de la non-lenga dins un no-país, per un non-poble, un non-pòble que se vòl subretot pas saber existir. Non pas un pòble nul, neient, mùas un pòble mens l'infinit !
Adonc, lorditge literari, rendem-li omenatge : aquí beuretz a la nòstra declaracion parnassiana e pòstromantica d'amor a Flora Chan :
Ne partirai desfait e sorn
coma un cèl d’acièr de cotèl.
Ne partirai anequelit,
dins un grand vent fred de bartasses.
Ne partirai tre que vendrà
l’ora solemna d’o daissar
tot, çai enré, sens cap regret,
l’anma desfaita coma arroinas,
lo còr linda mai qu’esperança.
Mas urpas de crèba-la-fam
regaràn lo cristal del cèl
vitrificat del grand palais
imagenat d’aquel mal mond
de consumiment e d’enganas.
Ne partirai, lèu doblidat,
coma posca que vent empòrta
e res mai non demorarà
de mas piadas tra la misèria
d’aquel infèrn desamirat.
Ne partirai, cap mai suplici,
ni pèira, ni crotz, ni capela,
pas un libre, pas una letra,
pas una ciutat, un ostal,
res que parle d’una umanalha
descabestrada e sens saber.
Posca levada per oror,
me n’anarai escampilhada
amb per solet amor lo lum
que m’i mesclarai, una estona.
Ne partirai, ne partirai…
Eth arroman dera Flora Chan que foncion com ua clau qui deras cadenas dera lenga be'ns desliura. Drin mes de nhac hens era literatura nosta.
Òsca !
A l'endintre d'aiceste roman susprenent, se sentís pauc o pro una revolucion en marcha. Çò de qu'aguèron "los grands davancièrs", per davançar los nòstres escrivans actuals, se que non l'anar rebolhissent d'aquesta revolucion en marcha ?
S'agís pas mai d'un roman que se nifla lo monilh, mas d'un raconta en confrontacion internetica amb plumas agudas - encara qu'electronicas - ont s'afrontan mai d'una exasperacion, mai d'un lassitge, mai d'un besonh ferrotge d'aire liure, mai d'un sadol de tot çò que nos empudesís lo microcòsme occitan tant coma lo macrocòsme ultraliberal.
Autoderision participativa ? Diga d'espetar jols trucs caputs de la ventòrla ? Manifèsta dels egals neorevolucionari ? Flora Chan ? Un pauc de tot aquò a l'encòp, segur. Mas pas sonque. Una NIGREDO. Una mortificacon alquemica (e mai alcomica, se que non tanben alcolica) de tot çò van, per n'esvaporar tot çò viu, o crincar tot subre l'Olimpe, puèi o far tornar davalar tot recolhut, tot reconut, armat per o far viure, mai que de ne parlar !
Un roman plan raçat, qu'intergalactic e caput, comparable benlèu a l'Òdi del Cercle de l'escrivan olandés Sergi Labatut que te desvigossa la cap abans qu'ajas comprés que Mirèio e Verd Paradís s'escriguèron fa plan uèit sègles, del temps dels trobadors que bastissián las piramidas a çò dels Astèques…
Òsca la revolucion ! Sempre…
Lo Roman de Flora Chan, coma tot çò que se debana a bèls talhs sul blog aiceste, d'entalhs a retalhs en passent per de partisons pla particionadas es uberpersonlich coma disiá C.G. Jung. E tot aquò davala als inferns de la creacion sens raras ni limits. Experiencia tras que mistica, tombada al pus fons de l'èsser, lo tot sauvat per una lenga plan plaçada.
Impressionant, e mai qu'aquò, tresluseire : liuces qu'enluminan l'escritura, qu'illuminan l'èstre e qu'alucan los nòstres fuòcs per umbram et aeternam.
Òsca a l'aicímai! e rai!